sabato 26 dicembre 2015

CARLO PORTA: LA NOMINA DEL CAPPELAN (1819)

La marchesa Cangiasa e la Lilla. Illustrazione tratta dall'edizione delle poesie del Porta dell'editore Paolo Carrara (1885)
     

La Poesia, tra le più famose del Porta, fu scritta nel 1819. In essa la polemica anticlericale e antinobiliare raggiunge il suo azimut.


LA NOMINA DEL CAPPELAN


Alla Marchesa Paola Cangiasa,


vuna di primm damazz de Lombardia,

gh'era mort don Gliceri, el pret de casa,

in grazia d'ona peripneumonia

che la gh'ha faa quistà in del sforaggiass

a mennagh sul mezz dì la Lilla a spass.

 




L'eva la Lilla ona cagna maltesa

 tutta goss, tutta pel e tutta lard,

e in cà Cangiasa, dopo la Marchesa,

l'eva la bestia de maggior riguard, de moeud che guaja al ciel falla sguagnì,

guaja sbeffalla, guaja a dagh del tì.

 

El l'ha savuda el pover don Galdin,

che in de la truscia de l'elevazion

avendegh inscì in fall schisciaa el covin

gh'è toccaa lì a l'altar del pret cojon, e el sò bon tibi, appenna in sacrestia,

 de mett giò la pianeda e trottà via.

 

In mezz a questa appenna don Gliceri

l'ha comenzaa a giugà a l'amora el fiaa,

è cors da tutt i part on diavoleri

de reverendi di busecch schisciaa

per vede de ottegnì la bona sort

de slargaj foeura in loeugh e stat del mort.

 

 

Chè infin di fin, se in cà de donna Pavola

 no gh'era per i pret on gran rispett,

almanca gh'era on fioretton de tavola

de fà sarà sù on oeucc su sto difett

minga domá a on gallupp de on cappellan,

ma a paricc di teologh de Milan.

 

 

Gh'era de gionta la soa brava messa

a trenta borr, senza manutenzion,

allogg in cà, lavandaria, soppressa,

 ciccolatt, acqua sporca a colazion,

bona campagna, palpiroeu a Natal,

sicché, se corren, cazz, l'è natural!

 

Ma la Marchesa che no la voreva

seccass la scuffia con la furugada

l'ha faa savè a tucc quij che concorreva

che dovessen vegnì la tal giornada,

che dopo avej veduu e parlaa con tutt

 l'avria poi fatt ciò che le foss piacciutt.

 

Ecco che riva intant la gran mattina,

 ecco el palazz tutt quant in moviment,

 pret in cort, pret suj scal, pret in cusina,

pienn i anticamer de l'appartament,

 gh'è i pret di feud, el gh'è i Còrs, gh'è i nost,

 par on vol de scorbatt che vaga a post.

 

El gran rembomb di vòlt, el cattabuj

de la mormorazion che ghe fan sott,

el strusament di pee, di ferr de muj

che gh'han sott ai sciavatt quij sacerdott,

 fan tutt insemma on ghett, on sbragalismo,

ch'el par che coppen el Romanticismo.

 

Baja la Lilla, baja la Marchesa

tutt e dò dessedaa del gran baccan;

i pret che hin solit a sbraggià anca in gesa

ghe la dan dent senza rispett uman,

 quand on camerleccaj dolz come on ors

el corr a strozzagh lì tucc i discors.

 

 

Semm in piazza, per Dio, o indove semm?

Sangue de dì, che discrezion l'è questa!

Alto là, citto: quij duu in fond... andemm...

ché la Marchesa la gh'ha tant de testa!

 Hin mò anch grand e gross, e on poo de quella,

per Dio sacrato, el sarav temp de avella!

 

Dopo quell poo de citto natural

che ven de seguit d'ona intemerada,

vedend sto ambassador del temporal

che nol gh'ha intorna on'anima che fiada,

 el muda vos, el morbidiss la ciera, e el seguita el discors in sta manera.

 

Se poeù anch de prima de parlà con lee

di voeult gh'avessen gènni de sentì

quaa hin i obbligazion del sò mestee,

senza fà tante ciaccer, eccoj chì;

inscì chi voeur stà stà,

chi no voeur stà el ghe fà grazia a desfesciagh la cà.

 

Punt primm: in quant a l'obbligh de la messa

o festa o nò gh'è mai or fiss de dilla;

 chi è via a servì n'occor che l'abbia pressa;

i or hin quij che lee la voeur sentilla:

se je fass stà paraa dò, trè, quattr'or,

 amen, pascienza, offrighela al Signor.

 

 

La messa poeù, s'intend, puttost curtina...

on quardoretta, vint minutt al pù:

dò voeult la settimana la dottrina per i donzell e per la servitù,

de sira semper la soa terza part,

men che al tarocch no ghe callas el quart.

 

 

Chi mò, sentend che on patt inscì essenzial

l'eva quell che savè giugà a tarocch,

ghe n'è staa cinqu o ses che han ciappaa i scal,

e tra i olter (peccaa) on certo don Rocch,

gran primerista fina de bagaj,

ch'el giuga i esequi on mes prima de faj.

 

 

(E quell el tira innanz) Portà bigliett,

fà imbassad, fà provist, toeuss anca adree

di voeult on quaj fagott, on quaj pacchett,

corr dal sart, daj madamm, al perucchee,

mennà a spass la cagnetta e se l'occor

scriv on cunt, ona lettera al fattor.

 

 

Anca chì el n'è sblusciaa de on sett o vott,

vun per quella reson de la cagnetta,

on segond per reson de quij fagott,

e i olter cinqu o ses han faa spazzetta

per no infesciass coj penn, coj carimaa,

e ris'cià de sporcà i dit consacraa.

 

In tra sti ultem che han veduu a andà via

gh'è staa on certo don Giorg de Zuccoirin,

maester de eloquenza e poesia

del famoso sur Carlo Gherardin

e autor d'on codez de beccopulenza

stampaa da Isepp Forlan de Porta Renza.

 

 

(E quell el tira innanz) Quant al disnà

de solit el gh'è el post con la patrona,

via giust che no vegna a capità

on disnà de etichetta, o ona persona

d'alto bordo o de impegn, ché in sto cas chì

 mangem tra nun, cont i donzell e mì.

 

 

In campagna poeù el cas l'è different:

 vegniss el Pappa, disnen tucc con lee.

 Là la se adatta anch con la bassa gent,

 magara la va a brazz col cangelee;

tutt quell de pesc che là ghe possa occor

l'è quell de lassass god d'on sojador.

 

Del rest, rid e fà el ciall, no contraddì,

no passà la stacchetta in del rispond,

a tavola che s'è lassass servì,

 no fà l'ingord, no slongà i man suj tond,

no sbatt la bocca, no desgangaralla,

né mettes a parlà denanz vojalla.

 

Tegnì giò i gombet, no fà pan moin,

 no rugass in di dent cont i cortij,

no sugass el sudor cont el mantin,

infin nessuna affatt di porcarij

che hin tant fazil lor sciori a lassà corr,

come el mond el fudess tutt sò de lor.

 

 

Chì, vedend quell balloss d'on camarer

che quij bon religios stan lì quacc quacc

senza dà el minim segn de disparer

 via de quaj reffign, de quaj modacc,

 d'on salt el passa al fin de l'orazion

cont el recciocch de stà perorazion.

 

 

Quell che ghe raccomandi pù che poss

l'è quella polizia benedetta,

che se regorden che col tanf indoss

de sudor de sott sella e de soletta,

e con quij ong con l'orlo de vellù,

se quistaran del porch e nient de pù.

 

 

Certe lènden suj spall, cert collarin

che paren faa de foeudra de salamm,

certi coll de camis, de gipponin,

hin minga coss de portà innanz ai damm;

omm visaa, se soeul dì, l'è mezz difes, hoo parlaa ciar, e m'avaran intes.

 

Stremii, sbattuu, inlocchii come tappon

 quij pover pret s'hin miss tra lor in croeucc,

 e infin, fussel mò effett de la session,

o d'on specc che gh'avessen sott i oeucc,

fatto stà che de on trenta amalappenna

el se n'è fermata lì mezza donzenna.

 

A sto pont ona gran scampanellada

la partezipa a tucc che Soa Eccellenza

donna Pavola infin la s'è levada

e che l'è sul prozint de dà udienza;

 el camarer allora el corr, el truscia,

e i pret fan toilett con la bauscia.

 

La Marchesa Cangiasa, in gran scuffion

fada a la Pompadour tutta a fioritt,

coj sò duu bravi ciccolattinon

de taftà negher sora di polsitt

e duu gran barbison color tanè,

l'eva in sala a specciaj sul canapè.

 

 

Ma la Lilla, che l'eva arent a lee

quattada giò cont on sciall noeuv de Franza,

appenna che la sent quij dodes pee

la salta in terra, scovand giò per stanza

el sciall noeuv e bojand a pò no poss

con tutt e quant el fiaa di sò trii goss.

 

 

E boja e boja e rogna e mostra i dent,

don Malacchia che l'è on poo fogos,

 vedendes saraa in bocca el compliment,

el perd la flemma e el ghe dà su la vos,

e menter el ghe dà de la seccada

el fa l'att de mollagh ona pesciada.

 

 

On'orsa (come disen i poetta),

che la se veda toeù da on cacciador,

 o ferì on orsettin sott a la tetta,

no la van in tanta rabbia, in tant furor,

come la va Sustrissima a vedè

don Malacchia cont in aria el pè.

 

 

Per fortuna del ciel che la Lillin,

con quell intendiment che l'è tutt sò,

l'ha savuu schivà el colp in del sesin

col tira arent la cova e scrusciass giò,

del restant se no gh'era sta risorsa

 vattel a pesca cossa fa quell'orsa.

 

 

Schivaa el colp, descasciaa don Malacchia,

even i coss asquasi quiettaa;

già la dondava la cappellania

su i ceregh de quij pocch cinqu candidaa,

 quand on olter bordell, on olter cas

el ne manda anmò on para in santa pas.

 

 

E l'è che l'illustrissima patrona,

menter la va a cuu indree sul canapè

per met in statu quoniam la persona

stada in disordin per l'affar del pè,

 in del lassas andà, cajin, cajin,

la soppressa col sedes la Lillin.

 

 

Don Tellesfor e don Spiridion,

duu gingella che riden per nient,

dan foeura tutt duu a on bott in d'on s'cioppon

de rid inscì cilàpp, inscì indecent,

che la Marchesa infin scandalizzada

la dà foeura anca lee con sta filada.

 

 

 Avria suppost che essendo sacerdott

avesser un pò più d'educazion,

 o che i modi, al più pegg, le fosser nott

de trattar con i damm de condizion;

m'accorgo invece in questa circostanza

che non han garbo, modi, né creanza.

 

 

Però poi che l'Altissim el ci ha post

in questo grado, e siamm ciò che siamm,

 certissimament è dover nost

il farci rispettar come dobbiam;

saria mancar a Noi, poi al Signor

passarci sopra, e specialment con lor.

 

 

Quanto a lor due, o malizios o sémpi

che sia el lor fall, basta così: che vadan!

Quanto agli altri, me giova che l'esempi

je faccia cauti e me ne persuadan.

Così è: Serva loro: adesso poi...

(Lillin? quietta!!)... veniamo a noi.

 

 

La Cagnetta che fina a quell punt là

l'eva stada ona pesta indiavolada

l'ha comenzaa a fà truscia, a trepillà,

a fà intorno la frigna e l'inviziada,

 e a rampegà suj gamb a don Ventura,

 on pretoccol brutt brutt che fa pagura.

 

 

Don Ventura, che l'era in tra quij trii

el pussee bisognos del benefizzi,

el stava lì drizz drizz, stremii stremii,

per pagura de fass on pregiudizzi;

el sentiva a slisass quij pocch colzett,

eppur, pascienza, el stava lì quiett.

 

 

Ma la Marchesa, che con compiacenza

la dava d'oeucc a quella simpatia,

 sebben che la gh'avess a la presenza

duu pret de maggior garb e polizia,

 vada todos, premura per premura,

 l'ha dezis el sò vôt per don Ventura.

 

 

Appenna s'è savuu dalla famiglia

che l'eva deventaa el sò cappellan,

se sbattezzaven tucc de maraviglia,

no podend concepì come on giaván,

on bacìlla d'on pret, on goff, on ciall

l'avess trovaa el secrett de deventall.

 

Col temp poeù s'è savuu che el gran secrett

l'eva staa nient olter, finalment,

che l'avegh avuu adoss trè o quatter fett

de salamm de basletta involtaa dent

in la Risposta de Madamm Bibin

de quell'olter salamm d'on Gherardin.




Nessun commento:

Posta un commento